la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu

Espectaculars per tercera vegada. Volem repetir.

[ soundtrack :: els crits :: mishima ]

Trobo a faltar el cafè. Però les petites dosis de sucre en arribar a casa fan que tot valgui la pena.

Who is Bonny Bear?

Faig tard, ho sé, però avui he topat amb un tumblr sobre la nit en què Bon Iver va guanyar el Grammy a 'Best New Artist'. Who is Bon Iver? I aquest comentari m'ha deixat sense paraules: 

 "I am ashamed that this so-called 'musician' comes from the same state that I do. His very presence seems to taint our state, and his music does nothing to soften the blow. I would rather listen to Gollum from Lord of the Rings get mercilessly tortured by Orcs for an hour than listen to this garbage. Get a new job, Bon Iver. I can't believe the Grammy voters were duped into thinking that this 'music' was even worthy of a nomination. The collective blow to the head the committee received immediately prior to voting for this waste of time probably rivaled the blow Bill Buckner received to his head prior to letting a weak grounder go through his legs in Game 6."

Riures a mil.

I jo em quedaré amb les ganes de veure'ls el juliol a Barcelona...

viure no és gratuït

Canvis i absència. No siguis covarda.

[ soundtrack :: que tinguem sort :: the new raemon ]

canvis

Vas venir a finals d'estiu, com si sabessis que els hiverns em maten i volguessis mantenir-me a la superfície, sense deixar-me enfonsar. Tot va anar de pressa i a la vegada semblava que ens haguéssim estat preparant durant tota una vida. Ara avancem a passos de gegants i a estones tot em provoca vertigen, però després recordo que mai t'has equivocat, i per què hauries de fer-ho ara?

[ soundtrack :: truca'm :: joan dausà ]

Versatile Blogger Award i aquestes coses

Resulta que he estat nominada al Versatile Blogger Award, gràcies a una noia que vaig conèixer a Oxford el 2007 i amb la qual he anat mantenint el contacte a través de les xarxes socials, amb més o menys misèria. :) Així que em veig obligada a seguir amb la cadena de nominacions, cosa que em recorda als memes del Livejournal, que tan abandonat tinc.

Som-hi:

___________________________________________________________________

Instrucciones

 1. Dale las gracias a quienes te hayan premiado y añade un enlace a su perfil o blog en tu entrada.

2. Comparte siete cosas sobre ti.

3. Pásale el premio a otros 15 blogs que hayas descubierto recientemente y/o que disfrutes leyendo.

4. Ponte en contacto con los blogueros premiados para que sepan que lo están.

___________________________________________________________________

Coses sobre mi...

001. Tinc 24 anys, sóc llicenciada en periodisme, he viscut un any a Alemanya i tinc el 1r curs del grau de bioquímica per la UB. El meu cap és una olla de grills. M'encanten els idiomes, m'apassiona el món dels llibres, sóc atleta de curses de llarga distància (ara en pausa) i judoca, vaig estudiar el batxillerat científic i vull seguir amb la carrera de bioquímica. Em fascina l'astronomia i tinc un telescopi al terrat de la casa del poble. M'entretinc dibuixant i il·lustrant, quan se suposa que hauria d'estar fent altres coses. Sense música no visc. M'entusiasmen massa coses alhora i mai sé escollir. Em costa prioritzar. Heus aquí un primer bloc de coses sobre mi, quan en teoria havia de ser una primera. Mostra de com funciona el meu cap.

002. La fotografia és una peça clau de tot plegat. Sóc molt nostàlgica i tinc la imperiosa necessitat de documentar-ho tot. Sovint escric (duc un diari a l'ordinador des de l'any 2000) però la fotografia ho fa tot més ràpid. Fotografio a totes hores. Els amics que més bé em coneixen - i aquells que comencen a fer-se'n una idea - saben que si jo estic allà, no faltaran pas fotos. M'agradaria dedicar-me professionalment a la fotografia, però ah, quina por em fa aquest món, ple d'artistes creadors d'imatges que enlluernen i emocionen i transformen, i jo, que em falta tant per aprendre... Qui sap, potser algun dia. També voldria ser fotoperiodista de guerra, però a hores d'ara em conformaria en ser periodista cultural. Més que res, per estalviar patiment a família i amics.

003. Sóc vegetariana. Dels animals només prenc llet (de soja si és possible, però no m'importa prendre'n de vaca) i ous. Algun entrenador em recomanen la proteïna animal, però hi ha atletes de llargues distàncies, ultramarationans i triatletes que són vegetarians i, fins i tot, vegans, i guanyen curses. Algun dia escriuré un post dedicat al meu vegetarianisme.

004. Sóc infantil. El meu cap viu al País de Nunca Jamás. Odio els aniversaris (els meus), perquè em recorden que el temps passa. Als voltants de Nadal, em passo hores fullejant revistes de joguines. M'emociono de seguida i ploro en qüestió de segons. Dóna'm una sèrie de tràgiques notícies seguides i seré un riu de llàgrimes.

005. La meva vessant infantil contrasta amb la meva mala llet. M'emprenyo amb una facilitat impressionant i em prenc moltes actituds com un atac personal. Crido molt. Molesta'm durant més de vint minuts seguits i cridaré tant que ensordiràs. Paraula. (Amb els estranys i la gent que acabo de conèixer, sóc un angelet). 0:)

006. Quan sigui gran, tindré una biblioteca a casa.

007. Ah, espera, que eren 7 coses. D'acord: estic...

I fins aquí els set punts d'egocentrisme del dia.


Ara, les nominacions.

001. We live young. Fotografies preciosíssimes.

002. Bleu bird vintage. Una mare amb tres fills i el seu dia a dia fotografiat.

003. Amazings. Divulgació científica.

004. El blog de Jake Moriarty. Perquè sé que si s'hi posa (mandrós!), treu escrits magnífics.

005. Indiespot. Música música música.

006. niotillfem.

007. 1000 awesome things.
008. Silhouettes
009. La receta de la felicidad. Unes receptes precioses i unes fotografies delicioses. I a l'inrevés.
010. Urban sketchers.
011. La cultura no val res!

Són bàsicament blogs als quals faig una ullada de tant en quant. N'hi ha més, però ara no em venen al cap. Si teniu recomanacions de blogs, feu-me un toc i els seguiré.

Carnaval...

Carnaval de Tarragona 2012. C'est fini.

Poca gana (o molta gana i poc apetit)

Gilmore Girls

En una tarda de zàping de diumenge, em vaig aturar en un canal de TDT de sobte. Hi sortien dues cares familiars: una noia jove, rondant els trenta, i una nena de setze anys. Eren les Gilmore, mare i filla, un duo singular protagonista d’una sèrie de televisió, i a qui sempre he tingut una especial estima.

 

La premissa pot sonar senzilla, però és plena de peculiaritats. Gilmore Girls és una sèrie que explica la història d’una mare soltera de trenta i pocs anys, Lorelai Gilmore, i la seva filla adolescent, Rory, mentre es mouen per les pujades i baixades de la rutina i el dia a dia. La relació entre les dues està cimentada tant en l’amistat com en l’amor maternal, mescla que permet situacions de drama, profunditat i comicitat en tot moment.

La peculiaritat de la sèrie rau en les particularitats de cada personatge. Mare i filla tenen maneres de ser molt diferents l’una de l’altra. La Rory és intel•ligent i tímida, la filla modèlica que la seva mare mai ha sigut. La Lorelai és una mica esbojarrada, és addicta al cafè, pateix de verborrea i quan s’embala a parlar, deixa anar perles de guió que arranquen una bona riallada. A la mescla s’hi afegeixen els avis de la Rory, rics i ben posicionats en l’alta societat, constantment posant cullerada en l’educació i el comportament de la seva néta.

I mentre mare i filla es mouen pel dia a dia, es topen amb els habitants del petit poble on viuen, gent molt particular, amb trets característics extravagants i que donen lloc a situacions sovint surrealistes. Luke amb el seu cafè, sempre a punt per oferir-li una tassa a la Lorelai; els impulsos d’un personatge ben estrany, en Kirk, que no para de sorprendre a tothom; l’amabilitat gairebé maternal de la Sookie; la Paris, pseudo-amiga de la Rory i amb habilitats socials destructives, o la bateria Lane, millor amiga de la Rory, amb una mare coreana religiosa i estricta fins a l’extrem. Petits grans personatges que es queden en la memòria i apel•len a la nostàlgia, després de tants anys.

Gilmore Girls es va estrenar l’any 2000 als Estats Units i va durar set temporades. A Espanya va arribar de la mà de Televisió Espanyola, que la va tractar amb més misèria que estima, i ara ha tornat per al canal Divinity de la TDT. Hi ha en emissió la primera temporada, amb 3 capítols dissabte i diumenge. Una sèrie de sofà i manta, i un bon moment per recuperar-la, aquests freds dies d’hivern.

Recomanació publicada a laculturanovalres.com.

Entretemps

Estem a la meitat del camí, entre l'equinocci de tardor i el solstici d'estiu, però haurem d'esperar una mica més sota aquest cel blau radiant i els vents gèlids del nord. Des de l'oficina miro pels finestrals i hi veig claror al matí i postes de sol al vespre, però cada dia la llum s'allarga una mica més.

I si presto atenció, en un acte de fe poètica i bucòlica, gairebé puc sentir el so de les plantes en florir. Gairebé.

Mentre tot es congel·la a fora, jo salto de festa en festa i em pregunto per què tants amics meus van néixer al febrer.

slow down, you crazy child.

[soundtrack :: vienna :: billy joel]

sehnsucht

He tret una bossa enterrada a l'armari amb roba que no em poso mai. Guants, bufandes voluminoses, jerseis de llana. També hi ha mitges espesses i malles tèrmiques, i mitjons fins als genolls de ratlles de colors.

És la roba que duia a Alemanya. Recordo el 18 de setembre quan vaig arribar. Al vespre vam anar a sopar en una pizzeria i jo duia una samarreta de màniga llarga i l'abric d'hivern. Vaig pensar: si el primer dia ja duc això... què em passarà al gener?

No volia pensar-hi. Tinc aversió a l'hivern, als dies curts i foscos, a la gent resclosida a casa, a les cares blanques i gèlides, els ulls tancats pel vent fred de fora i les vuit capes de roba que fan el cos pesat. Vaig escollir Alemanya amb els ulls tancats. Volia acabar d'aprendre l'idioma i el país m'atreia. El que volia més que cap altra cosa, però, era fugir.

Jo era al nord-oest, prop d'Holanda, on la llum del dia s'acabava abans de les 4 de la tarda. Sis de cada set dies hi havia boira. Cinc de cada set dies plovia. No em desagradava del tot, i ens hi vam acostumar de pressa. El fred no era humit, com a Tarragona. Era un fred més agradable o, si més no, més suportable. Per anar bé, tan sols havíem d'aconseguir que no ens quedés cap part del cos al descobert, excepte els ulls.

Ara recordo el fred com si no en fes tant. Però gairebé durant tot l'hivern rondàvem números negatius, i a les nits arribàvem als 10 sota zero. El que sí recordo és que va ser un hivern etern. Per Nadal vaig tornar a casa i vaig gaudir dels deliciosos 18 graus de Tarragona. Però en tornar després de Reis em vaig trobar en una estació de tren, entre aeroport i ciutat, a -18ºC i més de mig metre de neu. On m'havia posat? Enyorava la calidesa i el sol mediterrani, enyorava poder sortir a passejar sense tornar a casa amb els peus blaus i insensibles.

Tot i així, m'agradava haver tornat.

El gener va ser interminable, el febrer va ser fosc i més fred encara, i al març ens va tornar a nevar. Ja en tenia prou! Jo només volia sortir a córrer i que no hi haguessin els carrers bruts de neu enfangada i la temperatura fos positiva.

I a finals d'abril... els primers raig de sol, i 12ºC. Dotze graus eren la glòria.

I avui... avui duc roba que duia a Alemanya, la bufanda de llana voluminosa i llarga, que em converteix en un ésser sense coll ni boca, els guants que odio i que mai porto, les mitges espesses i les botes que em vaig comprar allí. En treure la bossa de la roba freda de l'armari i mentre m'anava vestint amb cada cop més peces, he tancat els ulls i he imaginat que era allí, a Alemanya. On feia fred cada dia. On nevava i la gent era gelada com el clima, on tothom anava pel carrer de pressa, amb gots de cafè i infusions a les mans.

I avui sento una nostàlgia que no sé massa bé com curar...

Neil Gaiman sobre la pirateria

"When the web started, I used to get really grumpy with people because they put my poems up. They put my stories up. They put my stuff up on the web. I had this belief, which was completely erroneous, that if people put your stuff up on the web and you didn’t tell them to take it down, you would lose your copyright, which actually, is simply not true.

And I also got very grumpy because I felt like they were pirating my stuff, that it was bad. And then I started to notice that two things seemed much more significant. One of which was... places where I was being pirated, particularly Russia where people were translating my stuff into Russian and spreading around into the world, I was selling more and more books. People were discovering me through being pirated. Then they were going out and buying the real books, and when a new book would come out in Russia, it would sell more and more copies. I thought this was fascinating, and I tried a few experiments. Some of them are quite hard, you know, persuading my publisher for example to take one of my books and put it out for free. We took “American Gods,” a book that was still selling and selling very well, and for a month they put it up completely free on their website. You could read it and you could download it. What happened was sales of my books, through independent bookstores, because that’s all we were measuring it through, went up the following month three hundred percent.

I started to realize that actually, you’re not losing books. You’re not losing sales by having stuff out there. When I give a big talk now on these kinds of subjects and people say, “Well, what about the sales that I’m losing through having stuff copied, through having stuff floating out there?” I started asking audiences to just raise their hands for one question. Which is, I’d say, “Okay, do you have a favorite author?” They’d say, “Yes.” and I’d say, “Good. What I want is for everybody who discovered their favorite author by being lent a book, put up your hands.” And then, “Anybody who discovered your favorite author by walking into a bookstore and buying a book raise your hands.”

And it’s probably about five, ten percent of the people who actually discovered an author who’s their favorite author, who is the person who they buy everything of. They buy the hardbacks and they treasure the fact that they got this author. Very few of them bought the book. They were lent it. They were given it. They did not pay for it, and that’s how they found their favorite author. And I thought, “You know, that’s really all this is. It’s people lending books. And you can’t look on that as a loss of sale. It’s not a lost sale, nobody who would have bought your book is not buying it because they can find it for free.

What you’re actually doing is advertising. You’re reaching more people, you’re raising awareness. Understanding that gave me a whole new idea of the shape of copyright and of what the web was doing. Because the biggest thing the web is doing is allowing people to hear things. Allowing people to read things. Allowing people to see things that they would never have otherwise seen. And I think, basically, that’s an incredibly good thing."

- Neil Gaiman on Copyright, Piracy, and the Commercial Value of the Web.

- Vídeo: [x]

Dies de Nadal

Un Nadal diferent. Més buit, potser. Potser no tant. Notícies que probablement canvien la vida. Notícies que encara no assimilo.

Ens en sortirem.

(ets únic).

[soundtrack :: youth knows no pain (acoustic) :: lykke li]